Ahir vaig estar mirant el 30 minuts a TV3 sobre els centres educatius de màxima complexitat i la veritat és que em va tocar de prop. Vivint a les pràctiques, a l’Institut Escola Teresa Altet, la realitat d’un centre d’aquestes característiques, veure-ho reflectit a la pantalla em va fer donar moltes voltes a la segregació escolar i a l’impacte tan bèstia que tenen les desigualtats socioeconòmiques en el nostre alumnat.

Però, sobretot, el documental em va connectar amb una certesa molt clara: el paper tan fonamental i transformador que podem tenir les orientadores en aquests entorns.

En un centre on la precarietat o la vulnerabilitat familiar sovint generen bloquejos, desmotivació o baixa tolerància a la frustració, la nostra feina no va només d’avaluar o d’atendre la diversitat des del paper. Va de crear espais de seguretat, d’escoltar sense jutjar i de donar eines pràctiques d’autoconeixement i gestió emocional. Quan ajudem un alumne a descobrir en què és bo i a creure en les seves pròpies possibilitats, li estem obrint una porta que de vegades el seu entorn li tanca.

Treballar des de l’orientació en un centre de màxima complexitat és un repte enorme, però també és on la nostra tasca pren més sentit que mai: ser un punt de suport real perquè cap jove quedi enrere.

I vosaltres, vau veure el reportatge? Què en penseu del paper de l’orientació davant d’aquestes realitats?